Si em preguntes com van les coses a la feina, podria resumir-ho amb una expressió senzilla: so far, so good.

Ha estat un any intens, tant a nivell personal com professional. A casa hem donat la benvinguda a un nou membre de la família i ara som quatre. Un canvi enorme que ha transformat moltes rutines, prioritats i perspectives.

Al mateix temps, l’empresa també ha crescut. Quan vaig començar érem menys persones; ara som cinc. I, tot i que pugui semblar una dada simple, per a mi és un senyal clar que avancem.

Amb el creixement arriben noves oportunitats i també nous aprenentatges. En el meu cas, una de les coses que més valoro és tenir al meu voltant tres companys sènior dels quals aprendre cada dia. Tenir referents propers, observar com treballen i poder recolzar-me en la seva experiència és un privilegi que intento aprofitar al màxim.

Tot i això, ha estat un any d’adaptació. Gran part d’aquest període va estar marcat per una baixa relacionada amb l’arribada d’aquest nou membre de la família. Després de gairebé sis mesos sense tocar l’ordinador, la reincorporació va venir acompanyada d’il·lusió, però també de moltes pors.

Recordo perfectament el meu primer issue en tornar. Em van preguntar si preferia començar amb una tasca complexa o si em sentia més còmoda reprenent el ritme amb alguna cosa més senzilla. La meva resposta va ser clara: volia comprovar com estava. Volia saber què continuava allà.

Perquè després de diversos mesos desconnectada, fins i tot les coses més bàsiques generen dubtes reals. Recordaré totes les comandes? Com aixecava l’entorn? On era aquella configuració? Són preguntes que probablement moltes persones s’han fet alguna vegada en tornar després d’una pausa llarga.

I aleshores va passar una cosa bonica.

A poc a poc, tot va anar tornant. Els conceptes, les rutines, la confiança. La màgia continuava allà. Avui ho puc dir amb un somriure perquè vaig comprovar que no havia desaparegut; simplement necessitava temps per despertar-se de nou.

En aquest procés també he incorporat una cosa que fa un any gairebé no utilitzava: la intel·ligència artificial com a eina de treball. Ben utilitzada, s’ha convertit en una gran aliada per aprendre, desbloquejar problemes i guanyar eficiència. A més, treballant en projectes open source, existeixen programes que permeten accedir gratuïtament a eines avançades, una cosa que sens dubte facilita l’experimentació i l’aprenentatge.

Paral·lelament, continuo formant part d’una associació que té com a objectiu reduir la bretxa digital de gènere i empoderar les dones dins del sector tecnològic. Durant la meva baixa també vaig estar una mica més allunyada de l’activitat diària. Seguía els esdeveniments, comentava publicacions i mantenia el contacte des de la distància, però no participava en l’organització ni en la planificació.

La tornada tampoc va ser immediata ni senzilla.

Tot i que mai no vaig marxar realment, sentia que havia perdut part del meu espai. Van aparèixer dubtes que moltes persones reconeixeran: la síndrome de la impostora, aquella sensació de preguntar-te si encara mereixes ser-hi o si encara tens alguna cosa valuosa per aportar.

Per sort, la resposta va arribar a poc a poc. Un esdeveniment darrere l’altre. Una reunió darrere l’altra. I gairebé sense adonar-me’n, vaig tornar a sentir-me part activa de l’associació.

Tot aquest context és important perquè ajuda a entendre per què aquesta experiència va significar tant per a mi.

En un article anterior vaig explicar com vaig conèixer l’empresa on treballo gràcies a una master class que van impartir durant un bootcamp de desenvolupament full stack adreçat a dones.

Si et vas perdre aquella història, la pots llegir aquí:

How is it going? My first month working as a junior full stack developer

Doncs bé, fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat d’impartir aquella mateixa master class.

Encara necessito uns segons per assimilar-ho.

Ara era jo qui impartia la mateixa sessió que anys enrere m’havia permès descobrir l’empresa on avui treballo.

La proposta va sorgir de la mateixa empresa. Volíem organitzar un esdeveniment en col·laboració amb l’associació Femcoders Club i em van oferir liderar la iniciativa. Em vaig encarregar de coordinar l’organització, parlar amb els responsables de l’espai on se celebraria l’esdeveniment, preparar la difusió i revisar tots els detalls necessaris perquè tot sortís bé.

L’esdeveniment estava obert a qualsevol persona interessada a assistir-hi, independentment de la seva experiència o trajectòria professional.

Uns dies abans, vaig tenir l’oportunitat de participar en un pòdcast per parlar sobre la meva experiència professional, la meva feina actual i el meu paper com a cofundadora de l’associació Femcoders Club. Aquesta intervenció també ens va servir per donar visibilitat a la master class.

Si t’interessa escoltar la conversa completa, pots trobar l’episodi aquí:

• Youtube
• XRCB

La sessió conservava la mateixa essència, tot i que vam aprofitar per actualitzar el repositori, revisar els equips que utilitzaríem durant la sessió i posar al dia la presentació. Per descomptat, vaig comptar amb el suport constant dels meus companys, una cosa que va fer que tot el procés fos molt més fàcil.

Durant la master class vam ensenyar com “hackejar” Decidim, una plataforma de participació democràtica digital de programari lliure utilitzada per institucions, administracions públiques i organitzacions per fomentar la participació ciutadana.

Pokecode, l’empresa on treballo, és una de les entitats col·laboradores de Decidim i està especialitzada en el desenvolupament de solucions de participació ciutadana i democràcia digital. La sessió estava pensada perquè qualsevol persona pogués experimentar amb el codi, entendre com funciona la plataforma i realitzar petites personalitzacions en un entorn local.

I aleshores va arribar el dia.

Durant la sessió vaig sentir que el temps passava a una velocitat increïble. Vaig mirar el rellotge i ja havien passat dues hores sense adonar-me’n.

Ho vaig gaudir moltíssim.

I si vas assistir a l’esdeveniment, o simplement et ve de gust experimentar amb el que vam veure durant la sessió, he recopilat aquí els passos per reproduir l’entorn de treball que vam utilitzar.

Vols provar-ho pel teu compte?

Requisits

• Docker Desktop instal·lat i funcionant al teu ordinador.
• Un editor de codi. Nosaltres recomanem Visual Studio Code.

Descàrrega i posada en marxa del projecte

Obre una terminal i executa:

git clone https://github.com/openpoke/decidim-hacks.git
cd decidim-hacks
git pull
docker compose up

Trobaràs més informació al mateix repositori.

Un cop iniciat l’entorn, podràs accedir a:

https://localhost:3000
https://localhost:8080

I si vols explorar el projecte:

https://github.com/openpoke/decidim-hacks

Dins del repositori trobaràs diferents exercicis per realitzar localment i continuar aprenent al teu ritme.

Si tens qualsevol dubte o t’agradaria que organitzéssim aquesta master class de nou en el futur, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.

Després vaig veure les fotografies de l’esdeveniment i vaig confirmar una sensació que ja tenia durant la sessió: en gairebé totes hi surto somrient. Però no un somriure qualsevol. Aquell somriure genuí que apareix quan estàs còmoda, quan gaudeixes del que fas i quan sents que ets exactament on vols ser.

Més enllà de la xerrada, aquest esdeveniment ha suposat un impuls enorme per a la meva confiança. Ha estat un recordatori de tot el camí recorregut durant aquest últim any i de la importància de les persones que m’acompanyen.

Perquè darrere d’aquesta experiència hi va haver suport, confiança i moltes persones dient-me, d’una manera o d’una altra: «endavant, ho pots fer».

I el més bonic de tot és que vaig sentir que realment estaven amb mi.

Potser per això aquesta experiència ha significat tant per a mi. Perquè no va ser només una master class. Va ser la confirmació que, fins i tot després d’una pausa, de les pors i dels dubtes, continuem creixent.

De vegades només necessitem donar-nos l’oportunitat de comprovar-ho.